Reunió
Títol original: Assembly
© Natasha Brown, 2021
Primera edició: març del 2022
© de la traducció: Maria-Arboç Terrades, 2022
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Compost en Dante 12,5/15 per EditaPiaf
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-125086-6-6
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.
REUNIÓ
21.04: LONDON PADDINGTON [PAD] – NEWBURY [NBY]
TRANSCENDÈNCIA (FESTA AL JARDÍ)
Agraïments
Notes de l’autora [i aclariments de la traductora]
Tot això també és en va,
una carrera contra el vent.
Has de parar, va dir ella.
Parar de què, va dir ell, si no estem fent res. Ella volia corregir-lo. No hi havia cap nosaltres. Hi havia el subjecte ell i l’objecte ella, però de cop ell va dir-li escolta, no cal que et posis així per tan poca cosa.
•
Ella seia sovint a l’últim cubicle del lavabo de dones amb la mirada clavada a la porta. De vegades s’hi passava tota l’estona de dinar, esperant a veure si cagava o plorava o reunia prou determinació per tornar al seu lloc.
Ell la podia veure asseguda a la taula des del seu despatx i sovint marcava la seva extensió per comentar-li el que veia (i com ho interpretava): els seus cabells (salvatges), la seva pell (exòtica), la seva brusa (amb aquells pits que quasi no hi cabien).
Quan la tenia al telèfon també li manava que fes cosetes. Això la humiliava més que les coses més grosses que van acabar passant després. Tot i així, aguantava la grapadora tan amunt com se li ordenava. Es bevia el got d’aigua sencer d’una tirada. S’escopia el xiclet a la mà.
•
Havia sortit a dinar amb els companys de feina: sis homes d’edats, mides i temperaments diversos. Van demanar quatre plats de nigiri de vedella, i al llarg del dinar van fer unes quantes referències a la situació d’ella amb insinuacions vagues i observacions acusadores.
Un dels més grans, gras i amb una barba espessa i canosa que li envoltava els llavis prims i rosats, va deixar la forquilla per parlar clar. Va començar a poc a poc: Ja sap que ella no és de les que se n’aprofiten. Ho sap, ho sap molt bé. En aquest punt va fer un silenci efectista per assaborir l’emoció de dir-li a la noia com eren les coses. Però... però ara, ho havia d’admetre, ara jugava amb avantatge respecte a ell i la resta de la taula. Això ho podia admetre, oi.
Va dibuixar un gran somriure, va obrir els braços ben oberts i es va tirar enrere. Els altres cinc la miraven, algun feia que sí. Ell va tornar a agafar la forquilla i es va entaforar més carn crua a la boca.
•
L’oficina d’ell tenia tres parets de vidre. A dreta i esquerra s’estenien fileres de taules, una tribuna d’espectadors. Ella era al centre de l’escenari. Ell estava assegut i hi parlava, força animat.
Esperava que sabria ser prou madura, va dir, que li estaria prou agraïda. Es va aixecar de la cadira i va caminar cap a ella fins a fregar-la, tot i que el despatx era enorme i tenia espai de sobres. Li convindria pensar en gran, i en el seu futur, i en el pes que té per aquí la paraula d’ell. Això últim ho va dir mentre obria la porta del despatx.
•
No era res. Ho pensava ara com ho pensava cada matí. Es va cordar la camisa i ho va pensar, després es va posar les arracades. Ho va pensar mentre s’enretirava els cabells de la cara per fer-se un monyo, mentre s’allisava la faldilla de tub rígida i grisa.
Ho va pensar mentre menjava, fins i tot mentre s’oblidava d’omplir-se la boca o d’empassar. Va provar de mastegar. No era res. Va bordar que estava bé, després es va calmar, va passejar la mirada per la sala d’estar. Va preguntar a sa mare com li havia anat el dia.
•
Sopar després de la feina, ella hi havia accedit. A fora del restaurant, abans d’entrar, ell li va agafar les espatlles i va enganxar-li la boca oberta a la cara.
Ella va mirar com li tremolaven les pestanyes tancades mentre la llengua lenta d’ell empenyia i furgava contra la seva. Va imaginar-se el seu cos, membres plegats, ben empaquetat en una capsa. Ell es va fer enrere, va somriure, va riure una mica, la va mirar des de dalt. Li va tocar el braç, després els dits, finalment la cara. Està bé, li va dir. Està bé, està tot bé.
No, no, en origen. Vull dir els teus pares, d’on són. De l’Àfrica, oi?
És que mira. Jo fa cinc anys que sóc aquí. La meva dona... ben bé set o vuit. Treballem, paguem els nostres impostos des del primer dia. Celebrem els gols d’Anglaterra a la Copa del Món! O sigui que quan el govern ens va dir que ens havíem d’inscriure, que ens havíem de descarregar aquesta app i pagar per inscriure’ns, va fer mal. Això és casa nostra. Vam sentir que no ens hi volien. És com si a tu et diguessin: Torna-te’n a l’Àfrica. Imagina que et diguessin: No, no, tu no ets una anglesa de debò, torna-te’n a l’Àfrica. És que és això.
Vull dir que... bé, ja m’entens. Esclar que m’entens. Tu ho pots entendre de veritat, no com els anglesos.
Ella entenia la ràbia d’un home que al seu torn entenia en la seva carn i els seus ossos i la seva sang i la seva pell que li tocava ser al capdamunt d’un gegant enorme i feixuc per qui el sol mai no es ponia. Perquè era de nit, ara, i ell anava begut. I se sentia molt petit, potser només una boca. Un llavi o una dent o una protuberància aspra i inflamada sobre una extensió de llengua seca i blanca amb flegma al darrere, prop de la gola. La gola d’un home que cria panxa i s’arrana la calba. De manera que quan aquella boca es va obrir i li va escopir la seva bilis, fent que alguns dels presents se sentissin una mica incòmodes, ella va entendre d’on venia aquella ràbia, encara que en fos el blanc. Va esperar que li sonés el telèfon per excusar-se i, mentrestant, silenciosament, educadament, el va entendre.
És una història. De reptes. De treball dur. Estrenye’s els cordons, arromangar-se, obligar-s’hi. Fort. Superar els obstacles, transcendir, etcètera. L’heu sentida abans. No és la meva vida, però està projectada darrere meu en un rectangle de més de dos metres d’alt i l’estic explicant a les cares suaus i influenciables que s’inclinen cap endavant vestides d’uniforme. Recito les frases de sempre com si fossin secrets nous. Passo de diapositiva. Al meu darrere, tot de cares enormes, diverses i somrients que porten trajos de color gris assenyalen gràfics i es donen la mà, se saluden. El projector brunzeix i els somriures es transformen en el logo descomunal del banc. Hem d’anar plegant. Em miro l’estesa de nenes. Els dono les gràcies per haver-me escoltat i espero que em facin preguntes.
Una em demana si visc en una mansió.
Els ha encantat, em diu la coordinadora del programa, i la directora fa que sí amb una mitja melena canosa i encrespada. Els llavis se li separen i deixen entreveure unes dents grogues de cafè. Estem baixant per una escala secundària força estreta i l’aire càlid m’ennuega, aquella olor de verdura bullida de les escoles. La directora em dona les gràcies per haver vingut, diu que per les nenes ha sigut molt inspirador. Crits, rialles i un ressò ensordidor de xerradissa al nostre voltant: les alumnes s’empenyen per sortir de la sala d’actes i corren cap als passadissos. Senzillament inspirador, diu.
Torno a ser a l’oficina, en Lou encara no ha arribat. No apareix mai abans de les onze. És com si cada matí una mediocritat fresca s’escapés de l’oceà, s’arrossegués entre el verdet de les roques i la sorra i llavors li brotessin uns apèndixs esmunyedissos que s’ajunten i muten i es transformen en extremitats mentre es va forjant en terra ferma fins que finalment, ja del tot format, en Lou! entra al vestíbul sobre dos peus plans en sabates enllustrades. Espera l’ascensor per pujar a l’oficina, rutilant, cames i cap al ritme dels auriculars inalàmbrics. Mai s’ha deixat enredar en tot això. Faig xerrades d’aquestes gairebé cada setmana —escoles i universitats, comitès de dones, fires de reclutament. Forma part de la feina, la diversitat s’ha de veure. ¿A quantes dones i nenes he mentit? ¿Quantes persones han vist la meva cara somrient que els recomanava aquesta empresa o aquella altra, o aquella indústria, o aquella universitat, aquesta vida? Aquesta mena de preguntes no són constructives. He de recuperar les hores perdudes del matí.
Durant gran part de la meva infància vaig viure al costat d’un cementiri. Per les finestres del davant podia veure les processons funerals serpentejant al llarg del carrer: cavalls negres seguits de carrosses negres seguides de cotxes normals de diferents colors. De vegades al davant hi marxava un home amb barret de copa i bastó. Llavors la gent: sortint dels cotxes i les carrosses i formant grupets, traginant corones de flors, barrets. Traginant taüts, també, suposo. Això no ho recordo. Es reunien al costat de les piles de terra acabada de cavar i esperaven, amb les corones ben apilades al costat, o s’estaven drets, amb flors a la mà. O amb un cap a l’espatlla. Petits éssers en la distància, abraçant-se per consolar-se. Jo m’ho mirava des de dalt.
L’any passat em vaig comprar el pis de dalt d’un edifici georgià reformat en una zona a l’alça. Els altres dos pisos els tenen llogats dues parelles jovenetes i nervioses. No hi ha nit que no es discuteixin pel volum de la música.
L’Adam i l’Evie viuen al pis de baix amb els seus noms impossibles. La primera vegada que vam coincidir a l’escala, l’Evie es va presentar primer dient que era la nòvia de l’Adam. Es va pentinar enrere uns flocs pobres de cabell ros que li queien a la cara i em va dir que treballava al món editorial. Quan la música està massa forta, pica al pis de dalt i els suplica que sisplau abaixin una mica el volum. Una miqueta i prou. La seva exasperació puntejada engega esquerdills de veu fins al meu pis.
L’altra parella és eixuta i no es fa amb ningú. Gairebé no parlen entre ells, tot i que els he sentit udolar amb entusiasme escoltant els grans hits dels noranta. Tots dos són guapos, morenos amb les faccions esmolades i els peus petits. Cada dijous al matí hi ha dos parells de botes de futbol diminutes i plenes de fang eixugant-se davant de la seva porta.
Els ritmes familiars de les nostres vides apilades s’han convertit en una mena de proximitat.
Quan sóc a la feina, sospiro pensant en el meu pis com deuen sospirar els pares quan veuen les cares somrients dels seus fills emmarcades a sobre de l’escriptori, al costat dels papers i les tasses. La meva amiga Rach —petita, consentida, enèrgica— no vol saber res de casa seva, del seu suburbi arbrat de l’oest de Londres. Diu que vol una casa més gran, un nòvio millor, més pasta! Vol totes aquestes coses sense vergonya ni subtilesa i jo admiro la seva ambició i a la vegada em fa por. A mi no me’n queda. M’he enfonsat massa, empesa per una força sigil·losa i anguilejant que se’m cargola al voltant dels membres. Però encara aguanto la respiració.
¿Què he de fer, si no?
Generacions de sacrifici, de feina dura i una vida encara pitjor. Molt de patiment, moltes esperances perdudes: tot per aquesta oportunitat. Per la meva vida. I he intentat estar a l’altura, ho he intentat molt fort. Però després d’anys d’esforçar-m’hi, de lluitar contra corrent, estic preparada per deixar de moure’m. Per deixar de lluitar. Per empassar-me l’aigua. No puc més. Potser ha arribat l’hora d’acabar aquesta història.
Mira, en Lou.